L’instant

Entro al bany turc pensant que no hi ha ningú.

M’assec, tanco els ulls uns segons, els obro, i llavors la veig just davant meu.

És impossible saber quina edat té, si és rossa o morena, si també m’está mirant o si s’ha quedat dormida. La boira que ens separa és tan espessa que només li veig els peus i una petita part dels turmells. Té els turmells estrets, els peus petits (un 36, calculo) i les ungles pintades d’un vermell que sembla sang.

Fa poc he llegit els contes de Junichiro Tanizaki, un immens escriptor obsessionat amb l’erotisme dels peus femenins, i potser per això aquesta situació al bany turc em sembla tan literària. Dues persones que no es coneixen, condemnades a contemplar-se els peus al mig d’un silenci que ens permet sentir-nos els batecs dels cors.

Què deu estar pensant? Què fa allí, sola, un dissabte a la tarda? Es deu estar fent les mateixes preguntes sobre mi?

Transcorre el temps i la boira no es mou ni un mil·límetre. Sembla creada per un pintor hiperrealista. Igual que els peus de la noia, completament immòbils. Començo a preguntar-me si es tracta d’una broma i algú hi ha deixat un maniquí.

De sobte, s’aixeca sense dir ni una paraula i surt. En el moment que es tanca la porta crec distingir que duu un banyador negre. Però no n’estic segur. L’instant ja ha passat.

I aquesta és la gràcia, la brevetat de l’escena i el seu final obert. El que fa que un bocí de la realitat, molt de tant en tant, adopti la forma d’un moment perfecte de ficció.

 

5

Dos estilos

Después de cierto tiempo escribiendo para gente de lo más diversa creo que  existen dos tipos básicos de directores: los que ningunean sistemáticamente el trabajo de sus subalternos (para que nunca olviden quién manda), y los que intentan  que hasta el último mono de su equipo se sienta valorado.

Los mejores guiones los he escrito para los segundos.

Los primeros suelen durar en su cargo, incluso más de lo razonable.

 

4

L’herència

De dilluns a divendres el meu pare, Josep Bras March, es llevava a les quatre de la matinada per anar a treballar a la fusteria de la fàbrica de Can Sanpere.

El meu pare intentava no fer soroll, però la meva cambra era al costat de la seva i jo sempre he tingut un son molt fràgil.

Sentia com  es preparava un cafè amb la Melitta, el clinc clinc de la tassa sobre el plat, l’aigua de l’aixeta mentre ho netejava tot, el breu crepitar del paper de plata amb què s’embolicava l’entrepà.

Sovint no tornava a dormir-me fins que la porta del carrer es tancava.

El meu pare tornava a les dues del migdia, dinava a corre-cuita i feia una migdiada curta, perquè a les tres entrava a treballar en una altra fusteria.

Ni un sol dia va arribar tard a cap de les dues feines. Sempre em deia que la puntualitat és essencial, que arribar a l’hora acordada a un lloc és demostrar un respecte a la gent amb qui hem quedat. I que, si arribem tard, no confiaran mai en nosaltres.

El meu pare es passava el dia treballant de fuster i, malgrat tot, no va renunciar mai al seu somni de ser dibuixant. No sé d’on va treure el temps per apuntar-se a un curs a distància (l’equivalent als tutorials d’internet d’avui dia). Encara conservo tots els dibuixos que va enviar: a tots va treure un 10.

A mi allò em desesperava, tenia la sensació que no era just que una persona amb el seu talent per dibuixar hagués de dedicar-se a omplir-se les mans de butllofes i ferides de tant fer anar el xerrac i el martell. Després, a poc a poc, vaig entendre que el meu pare era feliç així, que Can Sanpere era el seu món, on tenia els seus amics, i que mai es va sentir frustrat. Dibuixar li agradava i punt, però no era cap meta. La meta, per a ell, sempre va ser el viatge.

Això sí: quan tenia cinc minuts lliures corria a tancar-se a la seva torre d’ivori, el petit despatx que s’havia muntat al costat del menjador. I dibuixava, és clar. Dibuixava de tot: caricatures dels seus amics de Can Sanpere; de la mama; de la meva germana; de la carnissera de sota casa; de gent famosa. Dibuixava historietes de l’únic personatge que va crear, “El Pistolero López”. I dibuixava imatges que il·lustraven els llibres que escrivia (sempre a mà, ja de gran em va confessar que li hauria encantat tenir una màquina d’escriure) sobre les anècdotes viscudes a la fàbrica o durant la seva joventut a la postguerra.

Després, quan jo vaig complir 13 anys, vaig fer ús de la típica arrogància de l’adolescent i li vaig robar el despatx. Amb dos collons. I el meu pare no va protestar. Va buidar els calaixos de l’escriptori, per fer-me lloc, i va continuar dibuixant i escrivint al menjador.

Fins que un dia vaig començar a llevar-me a les quatre, suposo que per intentar assemblar-me una mica a ell. I axí fins avui.

Siguis on siguis, gràcies, papa. Espero haver merescut la teva  immensa herència.

12

Junts un altre cop

Aquesta és la meva foto favorita dels meus pares. Quan eren joves i riallers i plens de vida.

La vida -la mort- va separar-los cruelment fa una mica més d’un any.

Des d’avui torneu a estar junts.

T’estimo, papa. T’estimaré sempre.

Torna a somriure amb la Maria i a ser el que eres.

 

4

Resumen del discurso navideño de S.M.El Rey 2017

Españoles,

Si la gente normal vencimos a Tejero (olé tus huevos, papá), a ETA, al terrorismo islámico y a las cuatro plagas de Egipto, tranquilos que lo del desafío catalán está chupado. Y ya para acabar, hay otros temas que me preocupan mucho, y que paso a enumerar como si me sudaran la polla: el paro, el medio ambiente, si existen los agujeros de gusano y dónde está Wally en las páginas 7,18 y 33 del libro que estoy leyendo este año.

Nada más, que se me acumula el trabajo (jajajaja, y dice Leti que no tengo sentido del humor).

Feliz Navidad, Merry Christmas, Expecto Patronum.

Vuestro amado Rey, el Watchmen campechano de la Democracia.

PD: os dejo con unas fotos familiares tan bonicas que, sin duda, os harán desistir de cualquier sueño febril republicano.

1

Blog del escritor y guionista Pep Bras