Nous guionistes

Repte superat un any més. En menys de dos mesos, aquests cracks que veieu a la foto han assimilat la teoria de com s’escriu una sèrie per a la televisió i han presentat la Bíblia de dos projectes, «Falsa moneda» i «Julia», que inclou el guió del pilot i l’arc argumental de la primera temporada. En resum: han currat com cabrons.

Buf! Encara no m’ho crec.

Que un grapat d’estudiants de l’Escola Universitària Politècnica de Mataró aconsegueixi el que és a l’abast de pocs guionistes professionals, cada any em sembla un miracle. Així que, nanos, moltes gràcies per l’esforç, per la passió, i per demostrar-vos a vosaltres mateixos que els números de loteria s’han de comprar amb suor. Ara, ja ho sabeu: sortirà escollit un dels dos projectes. El jurat ho té difícil. Però guanyar, ja heu guanyat tots dos grups. Heu parit dues grans sèries. I ho dic de debò.

A partir d’ara, s’acaba el guió i… Bon rodatge!

8

Shhhh! Silenci, es pensa! (3 motius per estimar les biblioteques)

(Aquest text, escrit a petició del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, forma part dels meus deures com a Autor De Capçalera 2016 de la Biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar)

“Només el silenci ens ensenya a trobar l’essencial de nosaltres mateixos”. Ho deia fa poc George Steiner, el savi filòsof de 88 anys, lamentant-se d’un sistema pletòric de tecnologia que converteix els joves i no tan joves en yonkis de píndoles contra l’avorriment: seguir el youtuber del dia; penjar una foto dels peus descalços a la vora de la mar; capturar la tercera evolució d’un bitxo virtual geo-localitzable; instal·lar una nova aplicació hipnòtica que mai no acabarem de descobrir per què serveix exactament…

Amb la immensa majoria de continguts dels nous dispositius (i ja sé que “nous dispositius” és una expressió que sona a vella) passa el mateix que amb els programes de tele-escombraria: tothom en renega de cara a la galeria, però les audiències continuen pagant-li el sou a la Belén Esteban (sospito que continuarien fent-t’ho encara que descobrissin que va estirar la pota a la taula d’operacions i que el que veiem a la pantalla és el seu cadàver animat per ordinador). Els programadors del món occidental han escampat al voltant nostre tanta llaminadura audiovisual, tanta collonada addictiva, que cada cop ens fa més por el silenci. Vagarejar per la vida sense auriculars. Quedar-nos a soles amb nosaltres mateixos. Sortir del ramat cinc minuts al dia per reflexionar.

Ok, stop.

Un cop pintat aquest paisatge súperxungo (apocalíptic, que diria l’Umberto Eco des del seu cloud celestial) és el moment d’explicar per què em sembla tan, però tan trascendental el paper que exerceixen les biblioteques avui dia. Ho resumiré en tres motius.

Motiu 1

 

4 de setembre de fa dos anys. Sóc a la festa d’aniversari d’una amiga de tota la vida quan se m’acosta un dels convidats. Quaranta-pocs, alt i molt prim. Ni tan sols es presenta:

-Tu ets l’escriptor, oi? Et deu agradar llegir, i tal. Doncs ara fliparàs… -Es fica la mà a la butxaca i treu un llapis de memòria-. Aquí guardo 10.000 libres en format epub. Si vols, et passo una còpia.

Fa més de quatre mil anys, quan es va crear la primera biblioteca, ja devien existir els gilipolles a les festes d’aniversari, però no la possibilitat de concentrar tants llibres en tan poc espai. Per això, és possible que algú pensi que les biblioteques comencen a quedar-se passades de moda, com les enciclopèdies de dos-cents volums amb les cobertes estampades en or, i que els metres quadrats que ocupen es podrien destinar a coses més actuals, com ara una rotonda amb una escultura espantosa al mig o una botiga de tot a un euro. Jo no ho crec. Sóc el primer que llegeixo (també) en digital, però el ritual extasiant de llegir un llibre en paper (l’olor de les pàgines, el fru-fru del tacte al fullejar-les) és una experiència que no es pot substituir, de la mateixa manera que assistir en directe a un concert no és el mateix que escoltar-lo en mp3 amb uns auriculars dels que regalen a l’AVE.

 

Motiu 2

A les biblioteques hi treballen persones. En general, són éssers intel·ligents i empàtics a qui els encanta la lectura i amb qui es pot mantenir una conversa a nivell usuari, del tipus:

-Quin llibre em recomanes?

Això resulta especialment útil en una societat que es caracteritza per publicar molt (massa) i en la que és impossible dedicar les 24 hores del dia a llegir (malbaratem el temps en coses tan absurdes com menjar, beure, treballar, copular o anar a Sant Miquel del Fai amb la família). En aquest sentit, els bibliotecaris, com els llibreters, són les brúixoles imprescindibles per no naufragar en el mar de tanta oferta.

Motiu 3

 

El silenci. El mític silenci de les biblioteques. I aquí ho lligo amb el començament d’aquest text i amb les paraules de George Steiner.

Segur que tots heu vist alguna pel·li cutre on apareixia aquesta escena: el prota es troba en una biblioteca i per la raó que sigui (intentar seduir una noia que llegeix o interrogar un doble espia, tant se val) no para de xerrar, mentre la típica caricatura de bibliotecari de nas ganxut amb ulleres de cul d’ampolla s’enfada cada cop més, no para de ficar-se l’índex davant dels llavis i va fent “Shhht!”. Doncs bé: en la majoria de casos, penso que l’escena milloraria, i molt, si el protagonista fes cas al bibliotecari i callés una estona. Segur que quan sortís de la biblio, cinc minuts després de quedar-se a soles amb ell mateix (de pensar una estona), li sortirien uns diàlegs millors, menys previsibles.

I això és aplicable també a la vida real.

Per això estimo tant les biblioteques.

 

3

In-Edit para leer

«Era uno de esos sábados nublados en los que el sofá de casa parece dar sentido a tu existencia. La siesta familiar más larga del mundo (en pijama, de profesionales) dio paso a una ensaladera llena de palomitas y a su correspondiente peli. Escogimos el documental del que todo el mundo hablaba, uno que había ganado el Óscar y que contaba la vida de un cantante que no conocía ni Dios. Y ya está. En el momento de darle al play, esos eran todos los datos que mi hija, mi mujer y yo teníamos de Searching for Sugar Man

Así arranca «El día que Sugar Man hizo llorar a Alba», mi artículo para el súper libro de Toni Castarnado sobre el Festival In-Edit, que cuenta con la colaboración de muuuuucha gente sabia (y ahí es donde destaco yo, como nota discordante).

El día 4 de octubre se presenta en la Moritz.

1

La BMR i la Viqui

Quan van escollir-me Autor de Capçalera 2016 de la Biblio Martí Rosselló de Premià de Mar em vaig sentir mooolt content, i això que encara no sabia que em farien una entrada tan xula a la Viquipèdia. Va, feu-hi una ullada…

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pep_Bras

La Núria Navarro i la Maribel del Molino, que són dues de les carinyoses mares de la criatura, em van dir que parés ja de donar-los les gràcies. Ara que no em senten hi torno des del blog.

(I ja us avanço que, a canvi, preparo una mena de flashmob literari que pot ser molt divertit. Winter is coming. Escriptors premianencs, esmoleu les neurones!)

2

El plan de Cerebro

He tardado meses, años, en descubrir su maquiavélica farsa. Yo también creía que Rajoy era el presidente más cortito de la historia de la democracia. Yo también esperaba ansioso ese nuevo corte de vídeo con su (pen)última metedura de pata, esa frase de tonto del pueblo en el peor contexto, esa expresión de idiotez supina en su rostro. Yo también creía que en vez de un presidente normal nos governaba un chascarrillo. Pero no. Hoy la punta del ala de un ángel de la lucidez debe de haber rozado mi frente porque, por fin, lo he visto claro: Mariano es listo, muy listo, el cabrón. Si no fuera porque él es real (o eso dicen), no tendría por qué envidiar a los grandes genios del mal que le precedieron: James Moriarty, Ozymandias, Kaiser Soze o El Joker.

Voy a decirlo ya: mi tesis (y a la mierda los «presuntamente», estoy seguro de ello) es que ha sido este hombrecillo aparentemente inútil (al que a partir de ahora llamaré Cerebro) quien ha filtrado la charla entre Jorge Fernández Díaz y el Innombrable de l’Oficina Antifrau.

Sí, claro: en cualquier país civilizado sería un plan suicida. En cualquier país civilizado, un ministro de Interior pillado in fraganti utilizando los mecanismos de estado (perdón: utilizando a un topo chulito, de palco de Bernabeu, infiltrado en los mecanismos de estado de una nación sin estado) dimitiría o sería cesado de modo fulminante; y el presidente que lo escogió se pondría rojo de vergüenza hasta las raíces del pelo mal teñido y tendría que dar explicaciones públicas de por qué su partido merece seguir llamándose demócrata. Pero esto es España, amigos. España, coño, con dos cojones. Un lugar por el que campó a sus anchas durante cuarenta años un dictador; y que cuarenta y un años después de que estirara la pata dejándolo todo atado y bien atado, sigue sin pedir perdón ni Dios ni su puta madre, siguen las cunetas llenas de cadáveres, sigue el PP viviendo de los votos de muchos de los que salieron inmunes y de sus descendientes.

Perdón: había olvidado el trankimazín de la mañana. Ya está, retomo el hilo.

Pensadlo bien: todo encaja…

Uno, Cerebro sabe que por grave que sea el JFDgate, nadie (al menos nadie que a él no le sude la polla) le pedirá responsabilidades; empezando por la prensa, que ha mandado a sus mejores periodistas a Venezuela y a seguir muy de cerca a La Roja y a Piqué.

Dos, en Catalunya, Jorge Fernández Díaz iba a quedar último otra vez. Igualmente, a la mañana siguiente del 26-J, Cerebro tenía previsto llamarlo al castillo, atarlo a una silla y ofrecerlo como desayuno a los perros famélicos del PP. Así que a la porra con los gritos escandalizados de los catalanes. El domingo no van a votar a Jorgito. ¿Y?

Y tres, y ahí vamos: la filtración servirá para demostrar que un popular hace lo que sea para mantener España unida. Si hay que arremangarse y bajar al fango a liarla parda, pues se baja. Y eso sí que va a representar un montón de votos más de los buenos patriotas que pueblan la piel de toro.

Jaque mate en tres jugadas. Genial.

Mientras, Cerebro sigue representando su papel a la perfección. Yo también creía que era nuestro Forrest Gump autóctono, un papanatas que lo veía pasar todo sin hacer nada, sentado con una caja de los chuches en la parada del bus del sistema y con un himno chabacano de fondo.

Y resulta que el tonto era yo.

La alternativa es demasiado espantosa.

 

6