33 y pico

De pequeño tenía la absoluta certeza de que moriría a los 33. Había nacido un 25 de diciembre, mi madre se llamaba María y mi padre José y era carpintero; y, para más INRI, el día que nací nevó abundantemente en mi pueblo natal, Premià de Mar, un lugar  de la costa del Maresme donde  sólo caen cuatro copos de nieve una vez cada veinte o veinticinco años.

Los primeros colegios a los que fui fueron las monjas de la Divina Pastora y los Hermanos de la Salle, que, lógicamente (es su modus vivendi) echaron más leña al fuego. Total, no es que me creyera el nuevo Mesías en la tierra (nunca he tenido la autoestima de un Albert Rivera, pongamos por caso) ni que me imaginara el desenlace al pie de la letra, con taparrabos y crucificado entre dos ladrones, pero tantas casualidades juntas el día de mi nacimiento me parecían demasiadas (de pequeño aún no había leído a Paul Auster), y pronto asumí que a los 33, de algún modo, se acabaría el show.

Para acabar de rematarlo, pasó lo de mi corazón.

Resulta que a los quince años me quedaba exhausto en cuanto daba cuatro pasos, y mis padres decidieron llevarme a un cardiólogo. Recuerdo que era un señor calvo, muy serio, y que dijo que yo tenía el ventrículo izquierdo hipertrofiado.

Yo pensé: signifique lo que signifique eso, ya estamos, de los 33 no paso.

Él dijo: claro que pueden pedir una segunda opinión.

Y nos dio la dirección de un centro súper mega especializado, donde me miraron con lupa y dijeron: el corazón no tiene nada, sólo una forma muy rara. Resumiendo: mi corazón (feo que te cagas pero sano, al parecer) me sirvió para librarme de la mili. Perdón: de la objeción de conciencia y de la cárcel.

Pero yo seguía convencido de la inevitabilidad de mi muerte precoz. Así que animado por las sanas tendencias suicidas de cualquier adolescente, me puse a fumar lo que no ha fumado ni Dios. Me compré un libro de recetas de cócteles y los probé todos, varias veces.  Escribía como un loco, aporreando el teclado. Apenas dormía. A los 23 me casé con mi primera mujer, me separé a los 27 y a los 28 conocí a la actual.  Y por fin, la víspera de cumplir los 33, volví a recordar la profecía por primera vez en mucho tiempo, y pensé: qué le vamos a hacer, has vivido lo que has podido.

Entonces pasó un día. Y otro. Y otro más.

Y comprendí que necesitaba un plan B.

Y en eso estamos.

 

 

7

Motius per fer-se un Lífting

Escriure contes sempre m’ha donat alegries.

Als dotze o tretze anys vaig participar al concurs de la Coca-cola. Recordo que el tema obligat era La vivienda (en castellà: el dictador del monotesticle encara agonitzava) i vaig guanyar una càmera Kodak, que, per entendre’ns, era com l’smartphone dels 70.

Als disset, vaig enviar un conte que es deia Txxxxxxx,txxxxxxxxxxxxxxx, tappppp, tappppp, bummmm bummmmm al Premi Lavinia, que convocava una modesta associació de veïns de Barcelona. Ho vaig fer perquè el jurat el presidia Quim Monzó i perquè el guanyador s’enduia una Olivetti Lettera 35, que, per entendre’ns, era l’iMac de 27 polzades dels setanta. Uau! Jo era de classe treballadora i no tenia màquina d’escriure (de fet, per presentar-m’hi vaig haver de fer servir la de la meva germana). Vaig guanyar i, a partir d’aquí, tot va ser bufar i fer ampolles.

Tranquils: en aquest llibre no trobareu aquests dos contes.

Lífting és un projecte que neix quan m’adono de tres coses:

  1. La majoria de llibres de contes que he publicat ja han estat destruïts per les editorials, al·legant que ocupaven massa espai als magatzems.
  2. Alguns contes d’aquests llibres em continuen divertint.
  3. A una certa edat, mola publicar una antologia. Per al lector fidel és com recuperar sensacions del passat, i per al lector que encara no et coneix és una certa garantia: vol dir que, en teoria, has escrit coses més dolentes.

A Lífting hi ha contes extrets de vuit llibres. Individuals i col·lectius. Des de La mosca al nas a Fora de sèrie. I també, com a extra bonus, he afegit dos contes inèdits, “Un senyor” i “Lífting”.

L’únic criteri que he seguit per a la tria és que em vingués de gust que tu, lector, els llegeixis. Alguns, pocs, els he deixat com van sortir publicats el primer cop; d’altres, els he reescrit de dalt a baix. La majoria m’he limitat a retocar-los una mica. D’aquí ve el nom de Lífting.

Ah! I em fa molta il·lusió que surti publicat als Quaderns de la Font del Cargol. Deu ser cosa del destí, perquè és com tancar un cercle. El primer conte, “Lletres”, va obtenir l’any 1981 el premi Arts i Lletres de Premià de Dalt. Encara recordo quan va sonar el telèfon i un dels membres del jurat em va dir, amb la seva veueta afònica habitual, que acabava de guanyar.

Menteixo: era molt més que un membre del jurat. Era un mestre, el moll de l’os del grup literari de la Font del Cargol, era un germà.

Era en Valeri. En Valerià Pujol.

Si aquest llibre ha estat possible és gràcies a ell, que un dia em va enredar, com a tants d’altres, i em va dir que servia per escriure.

Moltes gràcies, amic. Aquest llibre és per a tu.

Espero que el disfruteu tots.

 

(Pròleg de Lífting (35 anys de contes: 1981-2016), publicat per Quaderns de la Font del Cargol/ Cossetània Edicions)

2