L’instant

Entro al bany turc pensant que no hi ha ningú.

M’assec, tanco els ulls uns segons, els obro, i llavors la veig just davant meu.

És impossible saber quina edat té, si és rossa o morena, si també m’está mirant o si s’ha quedat dormida. La boira que ens separa és tan espessa que només li veig els peus i una petita part dels turmells. Té els turmells estrets, els peus petits (un 36, calculo) i les ungles pintades d’un vermell que sembla sang.

Fa poc he llegit els contes de Junichiro Tanizaki, un immens escriptor obsessionat amb l’erotisme dels peus femenins, i potser per això aquesta situació al bany turc em sembla tan literària. Dues persones que no es coneixen, condemnades a contemplar-se els peus al mig d’un silenci que ens permet sentir-nos els batecs dels cors.

Què deu estar pensant? Què fa allí, sola, un dissabte a la tarda? Es deu estar fent les mateixes preguntes sobre mi?

Transcorre el temps i la boira no es mou ni un mil·límetre. Sembla creada per un pintor hiperrealista. Igual que els peus de la noia, completament immòbils. Començo a preguntar-me si es tracta d’una broma i algú hi ha deixat un maniquí.

De sobte, s’aixeca sense dir ni una paraula i surt. En el moment que es tanca la porta crec distingir que duu un banyador negre. Però no n’estic segur. L’instant ja ha passat.

I aquesta és la gràcia, la brevetat de l’escena i el seu final obert. El que fa que un bocí de la realitat, molt de tant en tant, adopti la forma d’un moment perfecte de ficció.

 

5

Dos estilos

Después de cierto tiempo escribiendo para gente de lo más diversa creo que  existen dos tipos básicos de directores: los que ningunean sistemáticamente el trabajo de sus subalternos (para que nunca olviden quién manda), y los que intentan  que hasta el último mono de su equipo se sienta valorado.

Los mejores guiones los he escrito para los segundos.

Los primeros suelen durar en su cargo, incluso más de lo razonable.

 

4