(Aquest text, escrit a petició del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, forma part dels meus deures com a Autor De Capçalera 2016 de la Biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar)

“Només el silenci ens ensenya a trobar l’essencial de nosaltres mateixos”. Ho deia fa poc George Steiner, el savi filòsof de 88 anys, lamentant-se d’un sistema pletòric de tecnologia que converteix els joves i no tan joves en yonkis de píndoles contra l’avorriment: seguir el youtuber del dia; penjar una foto dels peus descalços a la vora de la mar; capturar la tercera evolució d’un bitxo virtual geo-localitzable; instal·lar una nova aplicació hipnòtica que mai no acabarem de descobrir per què serveix exactament…

Amb la immensa majoria de continguts dels nous dispositius (i ja sé que “nous dispositius” és una expressió que sona a vella) passa el mateix que amb els programes de tele-escombraria: tothom en renega de cara a la galeria, però les audiències continuen pagant-li el sou a la Belén Esteban (sospito que continuarien fent-t’ho encara que descobrissin que va estirar la pota a la taula d’operacions i que el que veiem a la pantalla és el seu cadàver animat per ordinador). Els programadors del món occidental han escampat al voltant nostre tanta llaminadura audiovisual, tanta collonada addictiva, que cada cop ens fa més por el silenci. Vagarejar per la vida sense auriculars. Quedar-nos a soles amb nosaltres mateixos. Sortir del ramat cinc minuts al dia per reflexionar.

Ok, stop.

Un cop pintat aquest paisatge súperxungo (apocalíptic, que diria l’Umberto Eco des del seu cloud celestial) és el moment d’explicar per què em sembla tan, però tan trascendental el paper que exerceixen les biblioteques avui dia. Ho resumiré en tres motius.

Motiu 1

 

4 de setembre de fa dos anys. Sóc a la festa d’aniversari d’una amiga de tota la vida quan se m’acosta un dels convidats. Quaranta-pocs, alt i molt prim. Ni tan sols es presenta:

-Tu ets l’escriptor, oi? Et deu agradar llegir, i tal. Doncs ara fliparàs… -Es fica la mà a la butxaca i treu un llapis de memòria-. Aquí guardo 10.000 libres en format epub. Si vols, et passo una còpia.

Fa més de quatre mil anys, quan es va crear la primera biblioteca, ja devien existir els gilipolles a les festes d’aniversari, però no la possibilitat de concentrar tants llibres en tan poc espai. Per això, és possible que algú pensi que les biblioteques comencen a quedar-se passades de moda, com les enciclopèdies de dos-cents volums amb les cobertes estampades en or, i que els metres quadrats que ocupen es podrien destinar a coses més actuals, com ara una rotonda amb una escultura espantosa al mig o una botiga de tot a un euro. Jo no ho crec. Sóc el primer que llegeixo (també) en digital, però el ritual extasiant de llegir un llibre en paper (l’olor de les pàgines, el fru-fru del tacte al fullejar-les) és una experiència que no es pot substituir, de la mateixa manera que assistir en directe a un concert no és el mateix que escoltar-lo en mp3 amb uns auriculars dels que regalen a l’AVE.

 

Motiu 2

A les biblioteques hi treballen persones. En general, són éssers intel·ligents i empàtics a qui els encanta la lectura i amb qui es pot mantenir una conversa a nivell usuari, del tipus:

-Quin llibre em recomanes?

Això resulta especialment útil en una societat que es caracteritza per publicar molt (massa) i en la que és impossible dedicar les 24 hores del dia a llegir (malbaratem el temps en coses tan absurdes com menjar, beure, treballar, copular o anar a Sant Miquel del Fai amb la família). En aquest sentit, els bibliotecaris, com els llibreters, són les brúixoles imprescindibles per no naufragar en el mar de tanta oferta.

Motiu 3

 

El silenci. El mític silenci de les biblioteques. I aquí ho lligo amb el començament d’aquest text i amb les paraules de George Steiner.

Segur que tots heu vist alguna pel·li cutre on apareixia aquesta escena: el prota es troba en una biblioteca i per la raó que sigui (intentar seduir una noia que llegeix o interrogar un doble espia, tant se val) no para de xerrar, mentre la típica caricatura de bibliotecari de nas ganxut amb ulleres de cul d’ampolla s’enfada cada cop més, no para de ficar-se l’índex davant dels llavis i va fent “Shhht!”. Doncs bé: en la majoria de casos, penso que l’escena milloraria, i molt, si el protagonista fes cas al bibliotecari i callés una estona. Segur que quan sortís de la biblio, cinc minuts després de quedar-se a soles amb ell mateix (de pensar una estona), li sortirien uns diàlegs millors, menys previsibles.

I això és aplicable també a la vida real.

Per això estimo tant les biblioteques.

 

3