De vegades (poques) les xarxes socials serveixen per donar-te una alegria. He rebut aquest missatge:

Hola, Pep. No sé pas si recordaràs els alumnes de la primera promo de comunicació audiovisual a l’Autònoma. Jo era una d’elles. Recordo aquella roda de premsa en què tu interpretaves en Michael Douglas acabat de sortir d’una clínica de rehabilitació per addicció al sexe. I nosaltres havíem de fer preguntes i escriure la crònica. Devíem fer tots cara de perduts in translation… Sé que sona a pilota però ho he de dir: Tinc molt bon record de les teves classes. Crec que teníem la certesa que no sabíem res però que podíem aprendre-ho tot. Jo he seguit escrivint, intentant fer-ne una professió… i costa però no defallim. He pensat que seria genial si volguessis acceptar-me en la teva xarxa del LinkedIn i així estar en contacte. Una abraçada.

Només vaig ser profe de redacció periodística durant un curs, a començaments dels 90; però de tant en tant encara em retrobo amb algun d’aquells 120 alumnes que se’n recorden de les bogeries que vaig fer. Perquè per aquelles èpoques pensava que avorrir  amb un etern blablabla és el primer pas per aconseguir que els alumnes no aprenguin res. I ho continuo pensant.

Moltes gràcies, Gemma, per recordar-m’ho.

(A la foto, Michael Douglas per aquelles èpoques)

3