L’instant

Entro al bany turc pensant que no hi ha ningú.

M’assec, tanco els ulls uns segons, els obro, i llavors la veig just davant meu.

És impossible saber quina edat té, si és rossa o morena, si també m’está mirant o si s’ha quedat dormida. La boira que ens separa és tan espessa que només li veig els peus i una petita part dels turmells. Té els turmells estrets, els peus petits (un 36, calculo) i les ungles pintades d’un vermell que sembla sang.

Fa poc he llegit els contes de Junichiro Tanizaki, un immens escriptor obsessionat amb l’erotisme dels peus femenins, i potser per això aquesta situació al bany turc em sembla tan literària. Dues persones que no es coneixen, condemnades a contemplar-se els peus al mig d’un silenci que ens permet sentir-nos els batecs dels cors.

Què deu estar pensant? Què fa allí, sola, un dissabte a la tarda? Es deu estar fent les mateixes preguntes sobre mi?

Transcorre el temps i la boira no es mou ni un mil·límetre. Sembla creada per un pintor hiperrealista. Igual que els peus de la noia, completament immòbils. Començo a preguntar-me si es tracta d’una broma i algú hi ha deixat un maniquí.

De sobte, s’aixeca sense dir ni una paraula i surt. En el moment que es tanca la porta crec distingir que duu un banyador negre. Però no n’estic segur. L’instant ja ha passat.

I aquesta és la gràcia, la brevetat de l’escena i el seu final obert. El que fa que un bocí de la realitat, molt de tant en tant, adopti la forma d’un moment perfecte de ficció.

 

5

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.