Potser és que feia molt de temps, massa, que no el llegia. Segurament, necessitava escoltar de nou la seva veu única, potent, genial. El cas és que la novel·la inèdita «Cuc de seda», del meu enyorat Valerià Pujol (acabada d’editar per Quaderns de la Font del Cargol) ha aconseguit fer-me gaudir del millor Valeri. El que descriu com ningú els tortuosos laberints a què ens aboca el sexe, el que transforma cada línia de la prosa en un treball d’orfebre, en una lliçó de ritme i imatges metafòriques sempre sorprenents, només comparable al de la millor poesia (perdó: volia dir la poesia que a mi m’emociona). Aquest cop, a més, partint d’un pretext argumental fascinant: aquest joc malaltís de triangles amorosos que se solapen, descrits per un protagonista abocat a un destí inevitable que ell mateix ha traçat des de les primeres pàgines. M’ha recordat a estones al millor Murakami, el que t’atrapa des de la primera línia amb una història aparentment simple que es va transformant davant dels teus ulls en un malson. Amb el mèrit que la novel·la de Valerià Pujol és anterior a qualsevol Murakami, és clar. I això només ho podia fer el Valeri. Llegiu-la. Disfruteu-la. I gràcies Albert, Rafel, Adriana i companyia per regalar-nos aquesta troballa inesperada.