Mes: febrero 2016

Venecia de cine

Pep BrasDeja un comentario

¡Ualah! Mirad qué regalazo acaban de hacerme. Mi amigo Txerra Cirbián invitándome a evocar las grandes historias que se han rodado en la ciudad de las canales. Katharine Hepburn, Visconti, Indiana Jones… (y Donald Sutherland y Julie Christie, por supuesto: es una de mis pequeñas joyas favoritas). Me muero de ganas de leerlo ya con un canto de gondolero de fondo. ¿Y quién no?

2

15 anys després

Pep Bras1 Comentario

Dijous, Rac1 va celebrar el dia mundial de la ràdio posant-la de cap per avall, canviant d’horari els locutors de la casa i convidant «forasters» com Jordi Évole, Josep Cuní, Xavier Sardà… i l’Andreu.

I l’Andreu no va voler fer-ho sol, sinó recuperant el que va ser una mica l’origen de tot el que va venir després: aquell El Terrat de Ràdio Barcelona amb tots els seus veïns: la Padrina, el iaio Pericu, Palomino, el Pixador, Ignasi Sanahuja…

I va ser una bona excusa per retrobar-nos uns vells amics: Fermí Fernandes, Oriol Grau, l’Andreu, Ramon Juncosa. Com sempre, vaig sentir-me un privilegiat de poder assistir a la bogeria dels veïns del Terrat des de primera fila (aquest cop, acompanyat per La Niña d’Shrek).

En un moment del programa, l’Andreu em va dir: «Tu, al començament, deies que no volies tenir fills!» I és veritat. També deia que el dia que deixés de fumar (i fumava entre tres i sis paquests al dia) deixaria d’escriure. Suposo que totes dues coses, el no a deixar el tabac i el no a tenir descendència, anaven relacionades d’alguna manera: eren excuses per continuar aferrant-me a la post-adolescència  i no agafar el toro de la vida per les banyes.

Per sort, vaig canviar a temps: vaig deixar de fumar i vaig continuar escrivint (de fet, més que abans). I vaig decidir-me a ser pare i, després de set anys de parèntesi jugant com un boig amb l’Alba, vaig parir els dos llibres dels quals estic més satisfet: «La vida en siete minutos» i «La niña que hacía hablar a las muñecas».

Paul Valéry va dir que «Tout commence par une intérruption». Que és com dir que, per continuar endavant, de tant en tant el millor és aturar-se. És l’única manera d’agafar perspectiva per poder canviar.

Els amics de la ràdio ens vam aturar 15 anys. I l’altre dia, a la planta 15 de la Diagonal, semblava que haguessin estat 15 dies.

Va valer la pena la interruption momés per tornar a prémer el play i veure que milers d’oients ens enviaven missatges d’emoció. Hi ha personatges que formen part d’una generació.

Moltes gràcies a RAC 1 per aquest moment.

http://www.rac1.org/a-la-carta/

3