De dilluns a divendres el meu pare, Josep Bras March, es llevava a les quatre de la matinada per anar a treballar a la fusteria de la fàbrica de Can Sanpere.

El meu pare intentava no fer soroll, però la meva cambra era al costat de la seva i jo sempre he tingut un son molt fràgil.

Sentia com  es preparava un cafè amb la Melitta, el clinc clinc de la tassa sobre el plat, l’aigua de l’aixeta mentre ho netejava tot, el breu crepitar del paper de plata amb què s’embolicava l’entrepà.

Sovint no tornava a dormir-me fins que la porta del carrer es tancava.

El meu pare tornava a les dues del migdia, dinava a corre-cuita i feia una migdiada curta, perquè a les tres entrava a treballar en una altra fusteria.

Ni un sol dia va arribar tard a cap de les dues feines. Sempre em deia que la puntualitat és essencial, que arribar a l’hora acordada a un lloc és demostrar un respecte a la gent amb qui hem quedat. I que, si arribem tard, no confiaran mai en nosaltres.

El meu pare es passava el dia treballant de fuster i, malgrat tot, no va renunciar mai al seu somni de ser dibuixant. No sé d’on va treure el temps per apuntar-se a un curs a distància (l’equivalent als tutorials d’internet d’avui dia). Encara conservo tots els dibuixos que va enviar: a tots va treure un 10.

A mi allò em desesperava, tenia la sensació que no era just que una persona amb el seu talent per dibuixar hagués de dedicar-se a omplir-se les mans de butllofes i ferides de tant fer anar el xerrac i el martell. Després, a poc a poc, vaig entendre que el meu pare era feliç així, que Can Sanpere era el seu món, on tenia els seus amics, i que mai es va sentir frustrat. Dibuixar li agradava i punt, però no era cap meta. La meta, per a ell, sempre va ser el viatge.

Això sí: quan tenia cinc minuts lliures corria a tancar-se a la seva torre d’ivori, el petit despatx que s’havia muntat al costat del menjador. I dibuixava, és clar. Dibuixava de tot: caricatures dels seus amics de Can Sanpere; de la mama; de la meva germana; de la carnissera de sota casa; de gent famosa. Dibuixava historietes de l’únic personatge que va crear, «El Pistolero López». I dibuixava imatges que il·lustraven els llibres que escrivia (sempre a mà, ja de gran em va confessar que li hauria encantat tenir una màquina d’escriure) sobre les anècdotes viscudes a la fàbrica o durant la seva joventut a la postguerra.

Després, quan jo vaig complir 13 anys, vaig fer ús de la típica arrogància de l’adolescent i li vaig robar el despatx. Amb dos collons. I el meu pare no va protestar. Va buidar els calaixos de l’escriptori, per fer-me lloc, i va continuar dibuixant i escrivint al menjador.

Fins que un dia vaig començar a llevar-me a les quatre, suposo que per intentar assemblar-me una mica a ell. I axí fins avui.

Siguis on siguis, gràcies, papa. Espero haver merescut la teva  immensa herència.